EXPOSEM:
Que dins el termini legal establert per presentar al·legacions a l’aprovació inicial del POUM de Sant Joan de les Abadesses, en presentem la següent:
Un cop consultada la documentació informàtica a l’abast públic, queda palès que aquest plantejament en fase d’aprovació inicial és certament continuista, i no sap o no gosa resoldre seriosament els dos punts més punyents plantejats al segle XXI per un pla urbanístic en una zona de muntanya com ho és el Ripollès: el dels creixements urbans i les variants de territori.
Paràmetres proposats pel pla que, si continuen per aquesta via sense cap mena de dubte, acabaran per arrodonir el desmanec a les zones agrícoles i forestals on hi ha les visuals més preuades del terme municipal de Sant Joan; i de rebot per tristesa de tots, desvirtuaran trams paisatgístics importants de tota la vall del Ter i de la comarca. Un pla que no s’atura a aprofundir amb polidesa i minúcia la particular singularitat i fragilitat d’uns espais naturals i agrícoles que ja haurien de ser protegits abastament des de fa temps. Plantejament doncs, preparat per devaluar l’actiu més important que encara existeix, i que és l’harmonia i bellesa dels entorns extraordinaris de Sant Joan.
ÀREES DE CREIXEMENT
Es diria que les directrius d’aquest POUM podrien molt bé haver estat realitzades per una opció política que volgués fer prevaldre només el vector econòmic per damunt de tots els altres paràmetres, o sigui una opció de dretes que no té en compte que viu en un entorn finit. El menyspreu per les millors planes fluvials arran de la vila n’és un exemple contundent, i ve plantejada en nom d’un suposat gran necessari creixement, premissa falsa de fa temps.
La intervenció aclaparadora als espais naturals de les franges forestals més preuades del terraprim és realitzada, suposant que l’única possibilitat de variant és per la zona nord. Errors, tots dos cabdals, que fan que cada vegada més gent comprengui que són intervencions caduques ja de bon començament, com ho era la traça de variant de l’anterior POUM. Altrament potser són només aquestes les preguntes generals que cal resoldre bé en aquest POUM del segle XXI, i on veiem que són obviats o reconduïts els informes previs negatius del Departament de Medi Ambient de la Generalitat.
Els al·legants entenen que el POUM, perquè no sigui un conte de fades per fer negocis immobiliaris, ha de canviar i plantejar altres paradigmes urbanístics ben diferents, com així ho recomanem successives instàncies econòmiques i mediambientals europees. És evident que si aquest POUM aplica uns altres criteris i objectius obtindrà uns altres resultats. Canviar doncs les idees sobre què significa el progrés urbanístic, sobre què representa el creixement urbà, sobre què vol dir la protecció del territori i preguntar-se de debò perquè cal encara seguir defensant i apostant per l’ocupació constant del territori no són qüestions altament filosòfiques ni romàntiques, sinó la manera més planera i realista, -potser l’única-, perquè un col·lectiu pugui seguir vivint amb dignitat i qualitat en el seu propi territori.
Hores d’ara la petjada ecològica, els indicadors de sostenibilitat, el nombre d’habitatges buits, el recompte de solars també buits per a naus, eines ja ben estudiades i sabudes per diferents disciplines d’arreu, són els fonaments inqüestionables per plantejar qualsevol intervenció territorial, i han de ser-ne el fil conductor legal. No és pas aquest el cas d’aquest POUM quan per una banda, tant la proposta d’ocupació dels plans de la Torre i, com a reserva les planes del Coll per l’altra, la dissort d’una traça viària de territori exagerada que planteja un eix pirinenc, no mantenen el necessari coneixement, voluntat i respecte a les disciplines abans enunciades. Semblaria, doncs, que aquest POUM apostés per riure’s del territori com si aquest fos infinit, i es podessin recanviar planes ben productives i turons exquisits com si res. Falsa idea de progrés, doncs, en un espai tan menut que devaluaria la comarca.
Per altra banda un POUM ha tenir la voluntat d’executar-se en un termini raonable. I l’actual proposta no només esdevé un “brindis al sol” en època de vaques magres. Especialment pel fet que bona part de les unitats d’actuació pivoten a l’entorn del desenvolupament dels plans de la Torre. Un sòl urbanitzable d’una densitat molt baixa -en un moment en que s’ha reconegut la necessitat de tornar a un urbanisme més compacte i dens- que provoca una ocupació de sòl exagerada (15 hectàrees). Així mateix, la tipologia d’habitatge per a persones d’elevat poder adquisitiu no serveix a cap demanda de la població sinó a finalitats purament especulatives.
Més enllà de la manca d’oportunitat econòmica i social de l’operació de la Torre, cal subratllar la inviabilitat de desenvolupar-la pels seus costos d’urbanització (3,2 milions d’euros). Aquest fet afectaria a la construcció de la zona esportiva i, de retruc, el desenvolupament d’habitatge protegit en unitats d’actuació com el camp de futbol.
Plantejant les dues qüestions de l’al·legació més a la concreta hem de dir que:
1.- El cadastre urbà que mostra el Pla ha de ser tingut en compte, i amb les dades censals a la mà s’ha de respectar el nombre i l’evolució real de la població que viu a la vila, concepte bàsic que ha de regir d’ara en endavant el criteri de qualsevol pla urbanístic, i no cap altra. Tota la resta de suposicions no enfronten de veritat el sistema de producció i manufactura de l’home amb la natura. Perquè tot plantejament es fa per ordenar pausadament i a mig termini les necessitats “també les espirituals” de la població que habita “cada dia” en un indret, i no pas només com a factor d’expectativa especulativa, per satisfer necessitats sobtades i miraculoses, focs d’artifici econòmics o modes de col·lectius locals i forans que, comptat i debatut, sempre han donat com a resultat el desgavell del territori.
Només cal mirar els exemples que encara som a temps de no copiar com són la disbauxa de l’àrea metropolitana de Barcelona i l’ocupació costanera. Algú dirà que és la llei de l’oferta i la demanda i que no si pot fer res; algú altra dirà que d’urbanisme arreu del món n’hi ha de moltes menes i que el nostre és dels més novells i que no aposta seriosament ni vol reutilitzar res del que té, i en canvi a cada nova fornada sí que li agrada engolir-se tant territori com pot. Urbanisme depredador, doncs, enfront de urbanisme seré i ben pautat.
2.- Atendre tot el parc d’habitatges existents en desús és la conclusió a la que ens porta el primer punt, i és la qüestió altament prioritària que s’hauria d’afrontar sense complexos, i per exemple sense ARES que segueixin buidant els barris vells per trasllat de població a aquestes ARES, o sense ocupacions dels darrers espais agrícoles que ja haurien de ser tots protegits, sense canvis d’ús, però que seran destrossats amb banalitats arquitectòniques i de serveis a la primera oportunitat. L’escàs entorn històric de paisatge agrícola de qualitat arran de la Vila serà eliminat perquè en el catàleg de béns patrimonials encara no s’hi engloba cap protecció de grans espais agrícoles, com si ho fan altres plans. El que dèiem a suara: un pla decimonònic que no és prou valent i clar per protegir les planes de conreu més productives, i les carenes i rieres més principals i vistoses.
3,- Una cosa porta a l’altra. La redefinició i posada al dia de la trama urbana obsoleta de fa anys, no és pas una altra qüestió menor, sinó que ha de ser el tercer pilar bàsic dels nous planejaments. Tot el que arrangem i ordenem per dintre ens estalviarà maldecaps a fora. De moment, però, és també una assignatura pendent perquè tampoc no hi ha força ni imaginació pels canvis en el mapa mental del suposat progrés i prestigi, i no s’articulen per tant els mecanismes perquè es produeixi el tant necessari redreç de l’existent.
4.- Com a arrodoniment del punt d’abans, han de realitzar-se les opcions urbanístiques de relligar els buits i plens urbans que proveiran en bona part el desenvolupament urbà suposadament previst. Caldrà saber ocupar bé aquests buits amb una edificabilitat adient, i també per completar-ho, caldrà realitzar el necessari encaix amb els topants geogràfics dels espais que encara restin lliures, com ara el sector de la Coromina del Bac, o condicionar certes franges dels perímetres. Cal organitzar com a prioritari els acabaments del creixements realitzats fins ara, i entendre que molts d’aquests topants ho són de manera definitiva i que així cal tractar-los.
5- Ja aplicant només aquestes civilitzades i voluntarioses mesures garantirem de totes totes “uns creixements interns compactes assenyats” que donaran corda a la població per molts anys, tal vegada ben segur per tota la durada del POUM de Sant Joan en els propers 20 anys. No caldria parlar de res més respecte a aquesta qüestió, i si de veritat hom no es vol enganyar cal agafar l’experiència i l’estadística que ens diran que això dit és ben cert. Només con exemple recalcar que al sector de la Coromina del Bac l’ocupació urbanística encara és lluny de veure’s completada. Estalviaríem així moltes cabòries i discussions parcials sobre com i què és el progrés, el creixement, el decreixement i la qualitat de vida. Perquè ben mirat, tot desenvolupament sempre ha de ser seré i lent perquè sigui eficient, i ha de saber avançar i mirar enrere al mateix temps. Sinó parlem en els nous POUM doncs de territoris tranquils, ciutats lentes, extenses zones de cul-de-sac, mapes acústics i lumínics per preservar la qualitat de vida, i zones protegides on s’ha acabat el poder construir ens enganyarem amb només vectors econòmics d’una suposada demanda lineal de necessitats. Sempre massa relatives i capricioses.
6.- I només a tall d’exemple i concretant més: Per què es volen ocupar planes riquíssimes amb xalets com a centre Europa on les planes són immenses? Per què a la zona dels Plans de la Torre es prepara per continuar la trama urbana passant per damunt de tot el referent geogràfic i històric primitiu que hi ha a sota? Per què s’apliquen a les planes fluvials models de passeigs amb carrers? Uns models d’eixamples burgesos del segle XIX amb una traça barroca a les Planes del Coll no són pas, al nostre entendre, un urbanisme de futur al territori…
INFRAESTRUCTURES VIÀRIES.
7.- La segona qüestió plantejada a l’al·legació ens remet a les vies de territori que han estat tota la vida l’ovella negra de la comarca del Ripollès. Un territori que amb prou feines té una amplada de 1 quilòmetreescàs no pot ser tractat amb ignorància, partidisme o pressa, sinó que cal que sigui llargament consensuat i ben estudiat si és que no volem portar a la ruïna econòmica i anímica als propis habitants. Només cal mirar la mala traça de les dues variants existents a Ripoll i els seus desmunts perquè, encara ara, ens caigui la cara de vergonya a tots plegats.
8.- No s’ha de ser una espasa per adonar-se que, segons com siguin fetes i per on passin les variants de territori de Campdevànol, Ripoll i Sant Joan, conformaran de manera definitiva la personalitat de tota la comarca del Ripollès per sempre més. Sant Joan de les Abadesses ara mateix ja només té un parell de bones fotos del seu territori rural proper a la Vila, i les diferents opcions proposades de variants del solell,- com tampoc ho són a Campdevànol i Ripoll- no seran mai les opcions més escaients doncs destrueixen la millor foto del paisatge del terme municipal, i una de les millors de tota la Vall del Ter. Fins i tot un nen de pit s’adonaria d’això.
9.- Les opcions de grans vies en uns espais tan estrets i exquisits, són doncs, l’altra patata calenta i no poden ser resultat de la partida pressupostària, la subvenció de torn o les propostes brillants de determinats polítics i els seus partits, perquè aquest afer, com el primer de l’ocupació alegre de les planes, és el segon punt més seriós. El debat en aquests afer ha de ser sospesat per àmplies capes de ciutadans i especialistes corresponents a totes les matèries que facin referència al paisatge. De moment no ha estat mai així en cap planejament del Ripollès, cosa dramàtica en una democràcia. El resultat proposat el podem veure a Sant Joan concretat en massa longitud de vies noves a la vista, duplicitat de funcions de carreteres i un impacte paisatgístic sever.
10.- D’altra banda, especialistes mediambientals, enginyers de camins, arquitectes paisatgistes i tècnics de nova generació ja han entès, per sort, que una comarca de muntanya necessita de molts túnels i de poc soroll per conservar la qualitat de vida que mig món bé a buscar, perquè els hi ha estat arrabassat casa seva per un avariciós model d’ocupació territorial. Per contra sembla que els que vivim a muntanya només hem de tenir la frisança d’estar ben comunicats amb la resta del desfici descontrolat del país, i sembla que no veiem la perla de territori que tenim a les mans, joia però, que un cop perduda no es pot retrobar més. Joia comarcal que hauria de ser protegida com a marca de qualitat ambiental, sobretot l’escàs percentatge de les seves planes i terrasses fluvials que és un bé singular i escàs. Estem, doncs ara, en un moment històric per a la comarca en quan a comunicacions viàries i en quan a valoració ecològica del que tenim, però encara seguim jugant amb foc i poc senderi. De moment la història recent dels darrers 25 anys ens indica que ni polítics ni tècnics han estat gens a l’alçada de les circumstàncies en el tema viari i d’expansió urbanística, degut entre altres qüestions, a la seva poca empenta a l’hora de demanar més pressupost en un país tan petit amb tantes muntanyes.
11.- Per exemple, uns quants interrogants més: Per què la traça de carretera del solell es planteja tan llarga i tan vistosa a l’arrencada de cada banda? Per què de totes les opcions no n’hi ha cap que es comprometi pel bac que, ben segur, és deu vegades més discreta, invisible i ecològica? Potser per mor que aquesta no servirà per enllaçar, ocupar i destruir els millors turons i planes del solell? Potser perquè l’administració no ens pagarà mai una opció “tan cara” pel cantó de Sant Antoni? Per què hem de fer pujar tant de cota “l’eix pirinenc“ punxant perpendicularment tants torrents i carenes, i desfigurant el poc que ens queda de bonic? Per què volem mostrar tan bé la contaminació lumínica, acústica i estètica i, barrar el pas a tots els petits connectors ecològics del territori? Per què amb aquesta via volem desfigurar la geomorfologia de manera tan barroera i escapçar les planes agrícoles sense remordiments? Què passarà quan tinguem una freqüència de mobilitat que hagi d’engolir amplament molt més del 50% d’habitatges buits de cap de setmana que ja tenim ara? No serà un infern viure a les muntanyetes amb autos que correran com a mínim a 110 Km/hora, que fan molta fressa almenys tres dies a la setmana, i que passen per un congost continu comarcal on la reverberació acústica és la terrible mare dels ous? Es podran fer complir les lleis acústiques i ambientals? Hem de dir que no, com sempre.
12.- Així els creixements urbans i les comunicacions viàries d’ara en endavant al Ripollès, -ja ho hauríem de saber tots -, s’han de fer amb comptagotes i amb molts més diners i seny que a d’altres indrets. Aquesta és una de les premisses bàsiques per on s’ha de començar qualsevol negociació i que ningú ha de qüestionar.
Altrament aquest plantejament també falla quan va de dins a fora i de dalt a baix, quan hauria d’anar justament a l’inrevés. Cau en els errors de pensar-se que té territori a l’engròs per fer el que vulgui, i això ja fa anys que s’ha acabat perquè el territori se’ns ha acabat. Ara la feina d’urbanitzar cal fer-se d’una altra manera molt més senzilla, petita i humil, i molt més acurada i afinada.
Semblaria que malgrat tot, seguim amb ignorant alegria -contents i enganyats- cap el precipici, perquè encara plantegem amb desfici la paranoia idiota de la supercomunicació viària, però no parlem gens ni mica de la protecció urgent del reduït medi agrícola que tenim, no complim amb el nivell d’estudis ambientals fets, i l’administració no té els diners per garantir-nos, com a mínim, la qualitat de vida que tenim ara a les muntanyes.
La curtesa de la variant de Ribes que s’ha d’engegar n’és un altra mal exemple, i la proposta frívola i escadussera de tot el traçat per la Vall del Rigat, l’altre exemple aberrant. Així no cal que parlem de ser competitius perquè precisament el que ens passarà serà tot el contrari, i cal repetir que serem responsables de destruir l’únic actiu que mig país ve a buscar. Ja fa molts anys que creixement no es pot equiparar a aquest tipus de progrés, i ara ens toca a nosaltres el certificar-ho.
Altrament les àrees d’unitat paisatgística en un pla “economicista” són tant minses que fan feredat. Nomes l’ECP7 (Elements i Comunitats d’Interès Paisatgístic), amb quines àrees tant petites de protecció! Només la roureda del Coll té una certa dimensió i encara al damunt amb quina barra s’hi fa passar una carretera a “ratlles intermitents” per una banda de l’àrea sense saber com superarà el gran desnivell existent; un espai que té rieres que fan d’espais de connectors ecològics encara que el pla no ho digui. Les grans planes, és ben clar, no hi són incloses.
Per què es protegeixen les rouredes i no es protegeixen les planes agrícoles? Qui és l’espavilat que ha decidit això en un país on les planes són de veritat la màxima virtut que tenim? Realment tenim uns dirigents sense cap sensibilitat per entendre coses tant senzilles? Només com a exemple d’ara mateix cal esmentar les primeres conclusions de l’informe que està elaborant l’economista Pavan Sukhev en un estudi patrocinat pel Govern alemany i la Comissió Europea, on es confirmarà el valor de mercat que també ha de tenir la natura, perquè si més no pugui ser valorada com cal, i de rebot la poca credibilitat del PIB com a mesura no gens fiable per valorar el progrés i el benestar humà en un món “modern i avançat” on aquestes àrees naturals cada vegada són menys extenses.
Confirmar, doncs, que la disciplina urbanística de la mà de l’opció política, encara i un cop més, no es vol dotar d’eines prou científiques i legals per regular encertadament l’ocupació sensata i equilibrada del territori. I que no desitja frenar ni contribuir a desemmascarar els tòpics polítics més a l’ús, com aquell tan decimonònic de que el progrés va lligat al creixement, afirmació caduca que en aquesta nostra època ja s’ha tornat pel territori català (que no pas en altres territoris) un mal son de considerables dimensions; i que sinó s’atura acabarà per destruir tota la terra del nostres avis. Això sí, amb massa bones comunicacions, i amb massa xalets a les poques i millors planes que teníem. Per tot això,
DEMANEM:
Que es retiri la variant nord de Sant Joan i es mantinguin protegides sense canvi d’ús les planes agrícoles del Coll i la Torre.
Que s’articuli un pla d’etapes legal d’ocupació constructiva començant per omplir i relligar buits, i acabant abastant els topants geogràfics.
Que s’estudiï la variant sud per la riera d’Arçamala i la muntanya de Sant Antoni de molt menys impacte.
Que la traça de variant no sigui d’eix pirinenc perquè suposa grans radis de curvatura que destrueixen ben a les clares el territori.
I que es tinguin per presentats i en consideració els punts d’aquesta al·legació a l’aprovació inicial del POUM de Sant Joan de les Abadesses.
